Brazil

“Brazil” (1985) és una pel·lícula del director nord-americà Terry Gilliam. Com no podia ser d'altra manera tractant-se d'un antic membre dels Monty Python, Gilliam ens presenta una història plena d'humor negre però, en aquesta ocasió, en un univers llòbrec, tenebrós. En aquest sentit, força propera a una altra pel·lícula que dirigí anys després: “Twelve Monkeys”.

En aquest cas, veiem un futur dominat per un Ministeri d'Obtenció de la informació que controla l'aparell de l'Estat i tots els seus ciutadans. Per altra banda, copsem una societat extremadament burocratitzada (arribant a uns límits ridículs) on les situacions absurdes s'encadenen. I tot plegat ambientat en un marc caracteritzat per una estètica barroca, amb abundància d'elements retro que ens situen en un món estrany, incoherent.

Així doncs, ens trobem davant d'una distopia amb unes influències de Kafka i Orwell molt pronunciades, la qual cosa es fa evident en nombroses escenes. Especial menció també requereix el protagonisme del món oníric, sovint entrellaçat amb l'acció i la realitat, produint un efecte distorsionador alhora que metafòric i surrealista.

Pel què fa a l'argument, no revelaré gran cosa per no fer cap spoiler, però bàsicament la trama succeeix al voltant d'un error dins la gran mecànica de l'Estat, propiciat per una mosca. Aquesta errada provocarà un canvi de nom entre un terrorista i un pacífic pare de família. Enmig d'aquests fets, el protagonista, un oficinista gris fill d'una dona influent, es veurà atrapat en una cadena de successos que li faran descobrir la cara oculta del Ministeri. La salvació i l'única manera d'evadir-se d'una realitat tan infame serà la imaginació.  
Des de la meva perspectiva, "Brazil" és una pel·lícula molt notòria, de qualitat innegable, que ens ajuda a reflexionar sobre multitud de temàtiques presents al món actual amb una visió tragicòmica, exageracions portades a l'extrem i, això, sense abandonar mai una certa voluntat poètica.

Finalment, cal destacar la important batalla que el director hagué de presentar perquè la productora acceptés el film tal com ell l'havia concebut, ja que era considerat massa obscur i fosc per tenir un bon èxit comercial. D'aquesta manera, paral·lelament a la cinta original, se'n distribuí una altra de reduïda, tallant els passatges més durs, donant especial èmfasi a la història amorosa del protagonista i presentant un final horrorosament ensucrat. Malauradament la versió en qüestió encara corre per la televisió actualment sota el títol de “Love Conquers All”.

No deixa de ser curiosa una problemàtica com aquesta en el context d'una pel·lícula que, precisament, denunciava i criticava els mateixos entrebancs que es trobà per tal de veure la llum.

 Roger Clarà