Blowin' in the wind

Els humans tenim la dèria de voler interpretar tot allò que fem, d'explicar el què, el com i el perquè del que ens envolta. Probablement és una necessitat inherent a la nostra consciència racional, i des d’un punt de vista pragmàtic, és gràcies a això com hem evolucionat i “progressat” de la manera que ho hem fet. Tanmateix, el que hem aconseguit és construir un món adequat i adaptat, un món que entenem, racional, a sobre d’un que no enteníem o no volíem entendre. Hem soterrat les respostes que no ens agradaven, i amb elles, les preguntes que ens hi conduïen. Però, sortosament, aquest vel artificiós no és suficient per a qui està disposat a recordar, a desfer-se dels prejudicis, a deslligar-se i abstraure’s de la “realitat” per a poder alliberar-se’n, per a saber escoltar el vent i tocar l’infinit.

Albert Ramon

Stefan Zweig

Avui, 22 de febrer, commemorem la mort de l'escriptor austríac Stefan Zweig ara fa 71 anys, el mateix dia que Antonio Machado, Sándor Marai i Salvador Espriu.

Fou autor d'una obra prolífica, formada per novel·les, assaigs, biografies, obres de teatre, poesia i estudis sobre grans autors. Especialment destacables són els “Moments estel·lars de la humanitat”, “Novel·la d'escacs”, “La lluita contra el dimoni”, “Amok”, “Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona”, “La impaciència del cor” o “El món d'ahir”. La destresa narrativa de Stefan Zweig, així com la seva finor, sensibilitat i el ritme dels seus escrits l'han fet un dels autors més llegits durant el segle XX, essent considerat un dels grans de la seva època.

Nasqué l'any 1881 a Viena, la metròpoli de la cultura. Fill d'una família d'industrials i banquers d'origen jueu, des de ben petit tingué un gran interès per la literatura i les arts en general. Es doctorà en Filosofia a la universitat de Viena, consagrant bona part de la seva vida universitària a la lectura, fent les provatures per les seves primeres obres i coneixent aquells homes capdavanters en el món artístic de l'època.

Ja en aquell temps començà el seu afany per col·leccionar autògrafs, partitures, esborranys i objectes dels grans creadors. Des de Beethoveen fins a Goethe, de Rilke a Hoffmansthal. Zweig vivia fascinat per aquest moment màgic en què es produeix la creació, aquest moment en què els genis i les grans ànimes de la cultura ideen una poesia, una simfonia, del no-res, i aquesta passa a l'eternitat. 

Visqué amb gran desesperació l'ascens del nazisme i els feixismes en general a la seva estimada Europa (Hitler a Alemanya, Mussolini a Itàlia, Franco a Espanya...). Poc després de la capitulació de Singapur i amb l'esperança perduda, Stefan Zweig se suïcidà a Petròpolis el febrer de 1942 juntament amb la seva muller.

"(...)El sol brillava ple i fort. Quan tornava a casa, vaig observar tot d'una la meva ombra davant meu, de la mateixa manera que veia l'ombra de l'altra guerra darrere l'actual. Durant tot aquell temps ja no s'ha apartat de mi, aquella ombra, planava damunt els meus pensaments dia i nit; potser el seu contorn obscur es projecta també damunt moltes pàgines d'aquest llibre. Però tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò."

El món d'ahir. Memòries d'un europeu, Stefan Zweig (Quaderns Crema, traducció de Joan Fontcuberta)

 

Fragment de la carta que deixà al morir: 

“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la tasca intel·lectual siginificà el goig més pur i la llibertat personal, el bé més preuat sobre la Terra”.

Roger Clarà

Brazil

“Brazil” (1985) és una pel·lícula del director nord-americà Terry Gilliam. Com no podia ser d'altra manera tractant-se d'un antic membre dels Monty Python, Gilliam ens presenta una història plena d'humor negre però, en aquesta ocasió, en un univers llòbrec, tenebrós. En aquest sentit, força propera a una altra pel·lícula que dirigí anys després: “Twelve Monkeys”.

En aquest cas, veiem un futur dominat per un Ministeri d'Obtenció de la informació que controla l'aparell de l'Estat i tots els seus ciutadans. Per altra banda, copsem una societat extremadament burocratitzada (arribant a uns límits ridículs) on les situacions absurdes s'encadenen. I tot plegat ambientat en un marc caracteritzat per una estètica barroca, amb abundància d'elements retro que ens situen en un món estrany, incoherent.

Així doncs, ens trobem davant d'una distopia amb unes influències de Kafka i Orwell molt pronunciades, la qual cosa es fa evident en nombroses escenes. Especial menció també requereix el protagonisme del món oníric, sovint entrellaçat amb l'acció i la realitat, produint un efecte distorsionador alhora que metafòric i surrealista.

Pel què fa a l'argument, no revelaré gran cosa per no fer cap spoiler, però bàsicament la trama succeeix al voltant d'un error dins la gran mecànica de l'Estat, propiciat per una mosca. Aquesta errada provocarà un canvi de nom entre un terrorista i un pacífic pare de família. Enmig d'aquests fets, el protagonista, un oficinista gris fill d'una dona influent, es veurà atrapat en una cadena de successos que li faran descobrir la cara oculta del Ministeri. La salvació i l'única manera d'evadir-se d'una realitat tan infame serà la imaginació.  
Des de la meva perspectiva, "Brazil" és una pel·lícula molt notòria, de qualitat innegable, que ens ajuda a reflexionar sobre multitud de temàtiques presents al món actual amb una visió tragicòmica, exageracions portades a l'extrem i, això, sense abandonar mai una certa voluntat poètica.

Finalment, cal destacar la important batalla que el director hagué de presentar perquè la productora acceptés el film tal com ell l'havia concebut, ja que era considerat massa obscur i fosc per tenir un bon èxit comercial. D'aquesta manera, paral·lelament a la cinta original, se'n distribuí una altra de reduïda, tallant els passatges més durs, donant especial èmfasi a la història amorosa del protagonista i presentant un final horrorosament ensucrat. Malauradament la versió en qüestió encara corre per la televisió actualment sota el títol de “Love Conquers All”.

No deixa de ser curiosa una problemàtica com aquesta en el context d'una pel·lícula que, precisament, denunciava i criticava els mateixos entrebancs que es trobà per tal de veure la llum.

 Roger Clarà

Visió matinal

Densa boscúria,

retalls de Sol entre el fullatge.

Raigs es filtren, capriciosos, certers,

il·luminant branques, matolls i

també, esbarzers.

Veig de Demèter la dansa,

natura en plenitud,

canta a la terra humida i a l'arrel punyent,

la molsa cobreix terres d'enyorança,

tot creix en harmonia sense previ esment.

Gotes de rosada, espills del profund,

els darrers vapors s'escolen i,

mandrosa, la boira s'aixeca,

entre els rústecs relleus de

l'antiga escorça.

Seguint els camins de l'aire,

des de les altures,

admiro l'escala de verds,

qui pogués abastar semblant trofeu!

mentre la gran ànima s'alça

i m'impregna del seu cant, la veu.

Roger Clarà

Persona

Día a día persigo una ilusión,

Que deseo y siento en mi poder,

Que me agita, que me agota.

Decae en el espejo mi ser,

Y me pide suplicante, la razón;

¡Ay, razón!  ¿En qué sitio buscar, siendo un sin razón?

No me rindo, de mí se trata.

Mas, ni las nubes de la tarde,

Ni las drogas que me atrapan,

Ni siquiera las palabras

Hoy me encuentran salvación.

Camino resignado

Por el camino imperativo;

¡Desígname el destino, camino!

Y que me cubra de espinas

La eterna desazón.

¿Qué es de mi persona,

Cuando ya nada me persuade,

Y mi piel se desvanece?

¿Cuánto importa el desenlace?

Si amargos sueños me atormentan,

Concilio día y despertar.

Si el ruiseñor entona su canción,

El viento trae su lamento,

Y en vano intenta avivar

La llama helada de mi corazón.


Albert Ramon

Benvinguts

Ens disposem a executar l'acte d'obertura d'aquest blog amb la voluntat de publicar les nostres incipients creacions i de compartir amb tots vosaltres idees, reflexions, en resum, allò que valorem digne de menció, a propòsit de la literatura, la música i el cinema. És a dir, l'art en general. Pensem que tenim algunes coses a dir i volem fer-ho, amb tota la humilitat i la modèstia del món. D'aquesta manera, esperem que hi hagi un intercanvi amb vosaltres, lectors, i desitgem que ens feu esment de les vostres opinions, de les vostres crítiques. Esperem que aquest sigui un espai de diàleg, de transmissió d'impressions i d'autocrítica, quelcom totalment imprescindible per a evolucionar i perfeccionar qualsevol obra.

En aquest sentit, és apropiada una citació com la següent per tal d'encetar el blog amb tota la solemnitat escaient:

“(...)Així, les obres d'art esdevenen escuma preciosa i fugissera damunt el mar del dolor quan un home únic s'ha elevat, durant una hora, tant per damunt el seu dolor i el seu destí, quan la seva felicitat brilla com un estel i, a tots aquells que el veuen, els sembla un tros d'eternitat i llur propi somni de felicitat.(...)”

El llop estepari, Hermann Hesse (edicions Proa, traducció de Margarida Sugranyes)

Així doncs, comencem.

Roger Clarà i Albert Ramon