Resurrección

¿Que después de esta vida tengamos que despertarnos un
día aquí
al estruendo terrible de trompetas y clarines?
Perdona, Dios, pero me consuelo
pensando que el principio de nuestra resurrección, la de
todos los difuntos,
lo anunciará el simple canto de un gallo...

Entonces nos quedaremos aún tendidos un momento...
La primera en levantarse
será mamá... La oiremos
encender silenciosamente el fuego,
poner silenciosamente el agua sobre el fogón
y coger con sigilo del armario el molinillo de café.
Estaremos de nuevo en casa.


Dolor, Vladimir Holan (editorial Hiperión, traducción de Clara Janés)

Oda de Pessoa

Avui volia recomanar-vos la lectura de Fernando Pessoa (1888-1935), un dels grans escriptors europeus  i un portuguès universal famós pels nombrosos heterònims en els quals es desdoblà per tal d'escriure les seves obres: Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Bernardo Soares... Cadascun d'ells amb una personalitat, unes idees i un estil ben marcats, prova irrefutable del seu geni i de la riquesa literària que atresorava. A tall d'exemple, escriví reculls de poemes com les Poesies d'Alvaro de Campos, Poemes d'Alberto Caeiro, Odes de Ricardo Reis, o bé d'altres obres en prosa com El llibre del desassossec i El banquer anarquista.
Així doncs, a continuació us presento un dels poemes que podem trobar a les Odes de Ricardo Reis, una obra amb clares reminiscències clàssiques, influències d'Horaci (com el mateix nom indica) i elements propis de l'estoïcisme que configuren una poètica depurada, harmònica i disciplinada.

He sentit dir que, temps ha, quan a Pèrsia

hi havia una gran guerra,

mentre envaïen a foc la ciutat

i les dones cridaven,

dos jugadors d'escacs continuaven

el joc com si no res.

A l'ombra d'un arbre frondós fitaven

l'antiquíssim tauler,

i, arran de cadascun, tot esperant 

el seu moment de lleure,

havent mogut la peça, tocava ara

el joc a l'adversari,

un búcar amb vi per tal d'apagar

la seva escassa set.

Cremaven les cases i saquejaven

les parets i les arques;

violades, les dones romanien

contra els murs esfondrats,

i, travessats de llances, els infants

sagnaven als carrers.

 Però del lloc on eren, arran vila,

i lluny del seu brogit,

els jugadors d'escacs continuaven

jugant amb els escacs.

Encara que els missatges del vent erm

els duguessin els crits,

i, ben pensat, sabessin des de l'ànima

que del cert les mullers 

i les filletes eren violades

tan a prop d'aquell lloc,

encara que, a l'instant que això pensaven,

una ombra lleugera 

els passés per la ment distreta i vaga,

aviat els ulls calms

retornaven l'atenta confiança

al vell joc dels escacs.

Si mai el rei de vori és en perill,

què hi fan la carn o els ossos,

de les mares, les germanes o els fills?

Si no cobreix la torre

la retirada de la reina blanca,

el saqueig poc hi fa.

I si la mà confiant fa l'escac

al rei de l'adversari,

poc pesa a l'ànima que al llunyedar

els fills matin alhora.

Ni que, de sobte, damunt la muralla,

un guerrer furiós

sorgeixi, per tal de vessar ben tost,

arrevatat, la sang

del jugador solemniós d'escacs,

el moment precedent,

(encara malda per rumiar un joc

efectiu més enllà)

encara es lliura al vell joc predilecte

dels grans indiferents.

Caiguin ciutats, sofreixin pobles, cessin 

la llibertat, la vida, 

que els béns tranquils heretats dels ancestres

siguin robats, cremats,

mes caldrà, quan la guerra els jocs aturi,

que el rei no tingui escac

i que el peó de vori davanter

pugui comprar la torre.

Agermanats en l'amor d'Epicur

i en entendre'ns millor

més que no amb ell, amb nosaltres mateixos,

aprenguem en la història

d'aquest parell de jugadors tranquils

com cal passar la vida.

Que tot allò seriós no ens importi,

pesi poc el que és digne,

la natural borsada dels instints

blegui's al goig inútil

(a l'ombra plàcida de les arbredes)

de jugar una partida.

El que extreiem d'aquesta vida inútil

tant se val si sols és

glòria, fama, amor, vida, ciència, 

com si fos solament

el record d'una partida guanyada

a un jugador més bo.

Pesa la glòria com un fardell,

la fama com la febre

cansa l'amor, car és seriós, busca, 

mai troba la ciència, 

i passa la vida i dol car ho sap...

El tauler dels escacs

amara l'ànima, mes, perdut, poc

pesa, perquè no és res.

Sota ombres que sense voler ens estimen,

amb un búcar de vi

al costat, i dedicats a la inútil

feina del joc d'escacs,

ni que el joc sigui solament un somni

sense cap contrincant,

fem com els dos perses d'aquesta història,

i, mentre que allà a fora,

a prop o lluny, guerra, pàtria, vida,

ens criden, ah, deixem

que ens cridin debades, i que tothom,

sota ombres amicals

somiant, ell, els rivals, i els escacs, la seva indiferència.

Odes de Ricardo Reis, Fernando Pessoa (Edicions 62, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja)

 Roger Clarà