Lucidesa

Mots llençats vers la fosca,

sobre el penyal escarpat,

l'etern orador declama.

En un moment de clarividència

ha perdut el temor i s'ha erigit impàvid

desafiant la mar funesta.

S'estavellen ones furients,

s'esmicolen les roques.

Impertorbable, el gesticular esperona,

de llurs pensaments

el flux dóna corda,

sorgits d'una immensa

i aterradora gola.

Bogeria abrasadora o lucidesa pura?,

flamejar de la raó,

el duel dura i dura,

mes l'ingovernable tità,

crepitant, s'apaga.

Qui pot enfrontar-se sol

a la mar brava?

Immortals llàgrimes

del cel entristit, cauen.

I plorant, déus moribunds,

mitiguen la darrera brasa.

Roger Clarà