Del mite i de l'home sol

La utilització del mite com a eina de coneixement, com a viable explicació d'allò inexplicable, ha acompanyat l'ésser humà des de temps ben pretèrits. La fórmula: “el pas del mythos al logos” deixa entreveure que això significa un pas endavant bo i deixant enrere quelcom inútil, malgrat tot, es tracta d'un discurs propi de la humanitat, massa lligat a nosaltres per desprendre'ns-en així com així. Cal doncs, deixar de banda la visió més racionalista per aproximar-nos als mites i entendre'ls. Aquests responen a l'explicació d'algun enigma però no a l'estructura filosòfica occidental de pregunta – resposta, són maneres de transmetre un saber comunitari i canviar-lo: parlem d'un teixit, un entramat d'històries de textura flexible.

Així doncs, no és estrany constatar que encara en el món actual ens trobem immersos enmig de nombrosos moviments i corrents de pensament l'explicació dels quals rau en el mite. No és necessari pensar gaire per enumerar els primers que ens poden passar pel cap: la certesa que no hi ha vida més enllà del capitalisme, la american way of life, el somni americà, qualsevol paradigma o idea que se'ns ha inculcat des de la publicitat... Tanmateix, vull fer esment de tres exemples concrets: el primer és el d'aquella corrent de pensament encapçalada per la presumptuosa frase de “Res és casual” i que pretén buscar interconnexions entre tot i sincronies arreu, pressuposant un fat enllà de la superficialitat. La segona és la sobrevaloració del present, una moda del s.XXI que deriva d'un carpe diem mal entès i desfigurat, promovent la diversió sobre qualsevol cosa en tot moment, menyspreant allò més reposat o reflexiu que no aporti un benefici immediat. Finalment, l'ingenu “Si vols, pots” és un altre axioma molt estès que pregona el poder suprem de la voluntat humana sobre els elements. Bona part d'aquests exemples poden emmarcar-se dins l'anomenat New Age, una espècie de poti-poti cosmogònic que pretén aglutinar sabers i tradicions de totes bandes (des de conceptes propis del cristianisme fins al karma, passant per pseudociències i elements ocultistes). Penso que tot això respon a una certa necessitat humana d'aferrar-se a alguna fe, alguna creença (la que sigui, per feble que sigui) abans que trobar-se sol davant la realitat, una situació en la qual la humanitat occidental ja s'havia trobat en època de Lucreci (De rerum natura) en un període on els deús romans callaven i Crist encara no havia nascut.
                     

                        “(...)Ni cabe, por tanto, que venzan los movimientos de muerte

                         por siempre y que por eterno enterrada la vida la dejen,

                         ni pueden tampoco, a su vez, las mociones que cosas engendren

                         y acrezcan las que hayan criado guardar a salvo por siempre:

                         así en contienda igualada de los principios de seres

                         la guerra empeñada desde infinitud de tiempo se mueve;

                         ahora aquí, ora allí, las cosas vivíficas vencen

                         y quedan vencidas lo mismo; con fúnebres llantos se envuelven

                         vagidos que alzan niños que a orillas del día amanecen;

                         ni noche ha seguido a día ni a noche aurora siguiente

                         que no haya oído mezclados con los vagidos dolientes

                         los plantos acompañantes del negro entierro y la muerte (...)”

                De rerum natura, Lucrecio (editorial Lucina, traducción de Agustín García Calvo)


D'aquesta manera, un cop hom ha bandejat les religions tradicionals titllant-les de falses, no deixa de ser irònic que l'home modern s'hagi d'agafar a unes mescles tan dubtoses per no sucumbir i ofegar-se aclaparat per la falta de sentit de l'existència.
Descobrim un pànic endèmic a la solitud davant l'ample món, una necessitat intrínseca en la humanitat de sentir-se part d'un marc social que accepta unes determinades històries o explicacions dels fenòmens que l'envolten, cercant o desitjant una finalitat última que l'alliberi de la feixuga càrrega del nihilisme. Qui es desfà de les convencions del seu temps i es despulla del mantell de creences esdevé nu enfront dels elements, un rei Lear fuetejat per la tempesta.

"L'autèntic misteri, en molts casos, és que no hi ha cap mena de raó" (Albert Camus, El Primer home, editorial Empúries Tusquets)


Roger Clarà