Jacint Verdaguer

Tal dia com avui de l'any 1902 moria a Barcelona Mossèn Cinto Verdaguer, un dels poetes més esplèndids que ha donat Catalunya, batejat per Torras i Bages com a "Príncep dels poetes catalans" ben merescudament.
Aprofitem aquesta efemèride per reivindicar la seva obra, sovint infravalorada i encorsetada per a molts en un suposat folklorisme, sensació que hom pot esvair ràpidament només llegint-ne uns pocs versos.

Veu l'Ebre i lo Garona, Mediterrà i Atlàntic,
com eternal espectre sentint llur plor o càntic,
los pobles veu que arriben, los pobles que se'n van;
del Cid veu lo teatre darrere el blanc Moncayo
i ençà dels puigs d'Astúries, alt trono de Pelayo,
       la fossa de Roland.

Les àligues no el poden seguir en sa volada
i a reposar s'aturen, si emprenen la pujada
des de la soca els aspres cimals dels Pirineus;
los núvols, que voldrien volar fins a sa testa,
si no els hi puja l'ala de foc de la tempesta,
      s'ajauen a sos peus.

Mes tot sovint hi munten i torna sa corona
nou Sinaí feréstec a on llampega i trona;
lo torb arramba els còdols que el gel li va partint,
llençant-los a l'abisme com trossos de la terra,
mentres, fuet de flames, lo núvol a la serra
      amb llamps va percudint.

Aucells aquí no crien, ni flors les primaveres,
los torbs son l'aucellada, ses flors són les geleres,
ses flors que quan se baden cobreixen lo vessant;
les gotes de rosada que en surten són cascades
que salten per timberes i cingles esverades,
      com feres udolant.

Damunt lo glaç negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
      enmig de terra i cel.

¿Hi pugen los pedraires ací en les hivernades,
los penyalars granítics a rompre a barrinades?
los pedraires que hi pugen o baixen són los llamps
que els llencen arrencant-los d'arrel i els migparteixen
amb los pregons abismes i rius que los glateixen,
      parlant-se amb trons i brams.

Amb tres d'aqueixes pedres faries, Barcelona,
la cúpula i lo frontis que espera per corona
ta Seu, que ella mateixa corona és del teu front;
i amb totes les que en esta pedrera esteses jauen,
podrien d'una peça refer-se, si mai cauen,
      totes les Seus del món.

Bocins són de cinglera, són ossos de muntanya,
carreus del mur que allunya la França de l'Espanya,
palets que cercarien los rabassuts gegants
si, envolts en rufagosa, massissa pedregada,
l'Olimp prop de sa cima vegés altra vegada
      lluitar déus i titans.


Canigó, Jacint Verdaguer (edicions 62, 1986)