Resurrección

¿Que después de esta vida tengamos que despertarnos un
día aquí
al estruendo terrible de trompetas y clarines?
Perdona, Dios, pero me consuelo
pensando que el principio de nuestra resurrección, la de
todos los difuntos,
lo anunciará el simple canto de un gallo...

Entonces nos quedaremos aún tendidos un momento...
La primera en levantarse
será mamá... La oiremos
encender silenciosamente el fuego,
poner silenciosamente el agua sobre el fogón
y coger con sigilo del armario el molinillo de café.
Estaremos de nuevo en casa.


Dolor, Vladimir Holan (editorial Hiperión, traducción de Clara Janés)

Oda de Pessoa

Avui volia recomanar-vos la lectura de Fernando Pessoa (1888-1935), un dels grans escriptors europeus  i un portuguès universal famós pels nombrosos heterònims en els quals es desdoblà per tal d'escriure les seves obres: Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Bernardo Soares... Cadascun d'ells amb una personalitat, unes idees i un estil ben marcats, prova irrefutable del seu geni i de la riquesa literària que atresorava. A tall d'exemple, escriví reculls de poemes com les Poesies d'Alvaro de Campos, Poemes d'Alberto Caeiro, Odes de Ricardo Reis, o bé d'altres obres en prosa com El llibre del desassossec i El banquer anarquista.
Així doncs, a continuació us presento un dels poemes que podem trobar a les Odes de Ricardo Reis, una obra amb clares reminiscències clàssiques, influències d'Horaci (com el mateix nom indica) i elements propis de l'estoïcisme que configuren una poètica depurada, harmònica i disciplinada.

He sentit dir que, temps ha, quan a Pèrsia

hi havia una gran guerra,

mentre envaïen a foc la ciutat

i les dones cridaven,

dos jugadors d'escacs continuaven

el joc com si no res.

A l'ombra d'un arbre frondós fitaven

l'antiquíssim tauler,

i, arran de cadascun, tot esperant 

el seu moment de lleure,

havent mogut la peça, tocava ara

el joc a l'adversari,

un búcar amb vi per tal d'apagar

la seva escassa set.

Cremaven les cases i saquejaven

les parets i les arques;

violades, les dones romanien

contra els murs esfondrats,

i, travessats de llances, els infants

sagnaven als carrers.

 Però del lloc on eren, arran vila,

i lluny del seu brogit,

els jugadors d'escacs continuaven

jugant amb els escacs.

Encara que els missatges del vent erm

els duguessin els crits,

i, ben pensat, sabessin des de l'ànima

que del cert les mullers 

i les filletes eren violades

tan a prop d'aquell lloc,

encara que, a l'instant que això pensaven,

una ombra lleugera 

els passés per la ment distreta i vaga,

aviat els ulls calms

retornaven l'atenta confiança

al vell joc dels escacs.

Si mai el rei de vori és en perill,

què hi fan la carn o els ossos,

de les mares, les germanes o els fills?

Si no cobreix la torre

la retirada de la reina blanca,

el saqueig poc hi fa.

I si la mà confiant fa l'escac

al rei de l'adversari,

poc pesa a l'ànima que al llunyedar

els fills matin alhora.

Ni que, de sobte, damunt la muralla,

un guerrer furiós

sorgeixi, per tal de vessar ben tost,

arrevatat, la sang

del jugador solemniós d'escacs,

el moment precedent,

(encara malda per rumiar un joc

efectiu més enllà)

encara es lliura al vell joc predilecte

dels grans indiferents.

Caiguin ciutats, sofreixin pobles, cessin 

la llibertat, la vida, 

que els béns tranquils heretats dels ancestres

siguin robats, cremats,

mes caldrà, quan la guerra els jocs aturi,

que el rei no tingui escac

i que el peó de vori davanter

pugui comprar la torre.

Agermanats en l'amor d'Epicur

i en entendre'ns millor

més que no amb ell, amb nosaltres mateixos,

aprenguem en la història

d'aquest parell de jugadors tranquils

com cal passar la vida.

Que tot allò seriós no ens importi,

pesi poc el que és digne,

la natural borsada dels instints

blegui's al goig inútil

(a l'ombra plàcida de les arbredes)

de jugar una partida.

El que extreiem d'aquesta vida inútil

tant se val si sols és

glòria, fama, amor, vida, ciència, 

com si fos solament

el record d'una partida guanyada

a un jugador més bo.

Pesa la glòria com un fardell,

la fama com la febre

cansa l'amor, car és seriós, busca, 

mai troba la ciència, 

i passa la vida i dol car ho sap...

El tauler dels escacs

amara l'ànima, mes, perdut, poc

pesa, perquè no és res.

Sota ombres que sense voler ens estimen,

amb un búcar de vi

al costat, i dedicats a la inútil

feina del joc d'escacs,

ni que el joc sigui solament un somni

sense cap contrincant,

fem com els dos perses d'aquesta història,

i, mentre que allà a fora,

a prop o lluny, guerra, pàtria, vida,

ens criden, ah, deixem

que ens cridin debades, i que tothom,

sota ombres amicals

somiant, ell, els rivals, i els escacs, la seva indiferència.

Odes de Ricardo Reis, Fernando Pessoa (Edicions 62, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja)

 Roger Clarà

Del mite i de l'home sol

La utilització del mite com a eina de coneixement, com a viable explicació d'allò inexplicable, ha acompanyat l'ésser humà des de temps ben pretèrits. La fórmula: “el pas del mythos al logos” deixa entreveure que això significa un pas endavant bo i deixant enrere quelcom inútil, malgrat tot, es tracta d'un discurs propi de la humanitat, massa lligat a nosaltres per desprendre'ns-en així com així. Cal doncs, deixar de banda la visió més racionalista per aproximar-nos als mites i entendre'ls. Aquests responen a l'explicació d'algun enigma però no a l'estructura filosòfica occidental de pregunta – resposta, són maneres de transmetre un saber comunitari i canviar-lo: parlem d'un teixit, un entramat d'històries de textura flexible.

Així doncs, no és estrany constatar que encara en el món actual ens trobem immersos enmig de nombrosos moviments i corrents de pensament l'explicació dels quals rau en el mite. No és necessari pensar gaire per enumerar els primers que ens poden passar pel cap: la certesa que no hi ha vida més enllà del capitalisme, la american way of life, el somni americà, qualsevol paradigma o idea que se'ns ha inculcat des de la publicitat... Tanmateix, vull fer esment de tres exemples concrets: el primer és el d'aquella corrent de pensament encapçalada per la presumptuosa frase de “Res és casual” i que pretén buscar interconnexions entre tot i sincronies arreu, pressuposant un fat enllà de la superficialitat. La segona és la sobrevaloració del present, una moda del s.XXI que deriva d'un carpe diem mal entès i desfigurat, promovent la diversió sobre qualsevol cosa en tot moment, menyspreant allò més reposat o reflexiu que no aporti un benefici immediat. Finalment, l'ingenu “Si vols, pots” és un altre axioma molt estès que pregona el poder suprem de la voluntat humana sobre els elements. Bona part d'aquests exemples poden emmarcar-se dins l'anomenat New Age, una espècie de poti-poti cosmogònic que pretén aglutinar sabers i tradicions de totes bandes (des de conceptes propis del cristianisme fins al karma, passant per pseudociències i elements ocultistes). Penso que tot això respon a una certa necessitat humana d'aferrar-se a alguna fe, alguna creença (la que sigui, per feble que sigui) abans que trobar-se sol davant la realitat, una situació en la qual la humanitat occidental ja s'havia trobat en època de Lucreci (De rerum natura) en un període on els deús romans callaven i Crist encara no havia nascut.
                     

                        “(...)Ni cabe, por tanto, que venzan los movimientos de muerte

                         por siempre y que por eterno enterrada la vida la dejen,

                         ni pueden tampoco, a su vez, las mociones que cosas engendren

                         y acrezcan las que hayan criado guardar a salvo por siempre:

                         así en contienda igualada de los principios de seres

                         la guerra empeñada desde infinitud de tiempo se mueve;

                         ahora aquí, ora allí, las cosas vivíficas vencen

                         y quedan vencidas lo mismo; con fúnebres llantos se envuelven

                         vagidos que alzan niños que a orillas del día amanecen;

                         ni noche ha seguido a día ni a noche aurora siguiente

                         que no haya oído mezclados con los vagidos dolientes

                         los plantos acompañantes del negro entierro y la muerte (...)”

                De rerum natura, Lucrecio (editorial Lucina, traducción de Agustín García Calvo)


D'aquesta manera, un cop hom ha bandejat les religions tradicionals titllant-les de falses, no deixa de ser irònic que l'home modern s'hagi d'agafar a unes mescles tan dubtoses per no sucumbir i ofegar-se aclaparat per la falta de sentit de l'existència.
Descobrim un pànic endèmic a la solitud davant l'ample món, una necessitat intrínseca en la humanitat de sentir-se part d'un marc social que accepta unes determinades històries o explicacions dels fenòmens que l'envolten, cercant o desitjant una finalitat última que l'alliberi de la feixuga càrrega del nihilisme. Qui es desfà de les convencions del seu temps i es despulla del mantell de creences esdevé nu enfront dels elements, un rei Lear fuetejat per la tempesta.

"L'autèntic misteri, en molts casos, és que no hi ha cap mena de raó" (Albert Camus, El Primer home, editorial Empúries Tusquets)


Roger Clarà

Tenebrarum Opus

Furient i veloç avança,

energia descontrolada.

Trepitjant còdols i rocs fa

dels entrebancs, gaubança.

Fat de l'ésser, essència,

conversa d'edats en el gir

i llum en l'existència.

Cantes l'inici en el joc,

la ingenuïtat i, del lliure, la meravella.

L'omnipresent narrador dóna pas

al madur, l'estratega,

que fa de la solemnitat un vals

i, tanmateix, ensopega.

Cal que sigui al final,

en l'alè últim,

que hom descobreixi l'antiga flor?

Quan les velles parpelles tornin a

exultar amb el roent capvespre

o en la tímida claror?

El final certifica el principi,

el fat s'acompleix.

El present gira i gira i,

l'improvable diàleg,

s'esvaeix.

No hi ha alternativa al Caos,

-creador-

ni possible ranura on fer encaminar

l'amorfa rauxa,

carro desbocat en l'inacabable pedregar.

Roger Clarà

Lucidesa

Mots llençats vers la fosca,

sobre el penyal escarpat,

l'etern orador declama.

En un moment de clarividència

ha perdut el temor i s'ha erigit impàvid

desafiant la mar funesta.

S'estavellen ones furients,

s'esmicolen les roques.

Impertorbable, el gesticular esperona,

de llurs pensaments

el flux dóna corda,

sorgits d'una immensa

i aterradora gola.

Bogeria abrasadora o lucidesa pura?,

flamejar de la raó,

el duel dura i dura,

mes l'ingovernable tità,

crepitant, s'apaga.

Qui pot enfrontar-se sol

a la mar brava?

Immortals llàgrimes

del cel entristit, cauen.

I plorant, déus moribunds,

mitiguen la darrera brasa.

Roger Clarà

Blowin' in the wind

Els humans tenim la dèria de voler interpretar tot allò que fem, d'explicar el què, el com i el perquè del que ens envolta. Probablement és una necessitat inherent a la nostra consciència racional, i des d’un punt de vista pragmàtic, és gràcies a això com hem evolucionat i “progressat” de la manera que ho hem fet. Tanmateix, el que hem aconseguit és construir un món adequat i adaptat, un món que entenem, racional, a sobre d’un que no enteníem o no volíem entendre. Hem soterrat les respostes que no ens agradaven, i amb elles, les preguntes que ens hi conduïen. Però, sortosament, aquest vel artificiós no és suficient per a qui està disposat a recordar, a desfer-se dels prejudicis, a deslligar-se i abstraure’s de la “realitat” per a poder alliberar-se’n, per a saber escoltar el vent i tocar l’infinit.

Albert Ramon

Stefan Zweig

Avui, 22 de febrer, commemorem la mort de l'escriptor austríac Stefan Zweig ara fa 71 anys, el mateix dia que Antonio Machado, Sándor Marai i Salvador Espriu.

Fou autor d'una obra prolífica, formada per novel·les, assaigs, biografies, obres de teatre, poesia i estudis sobre grans autors. Especialment destacables són els “Moments estel·lars de la humanitat”, “Novel·la d'escacs”, “La lluita contra el dimoni”, “Amok”, “Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona”, “La impaciència del cor” o “El món d'ahir”. La destresa narrativa de Stefan Zweig, així com la seva finor, sensibilitat i el ritme dels seus escrits l'han fet un dels autors més llegits durant el segle XX, essent considerat un dels grans de la seva època.

Nasqué l'any 1881 a Viena, la metròpoli de la cultura. Fill d'una família d'industrials i banquers d'origen jueu, des de ben petit tingué un gran interès per la literatura i les arts en general. Es doctorà en Filosofia a la universitat de Viena, consagrant bona part de la seva vida universitària a la lectura, fent les provatures per les seves primeres obres i coneixent aquells homes capdavanters en el món artístic de l'època.

Ja en aquell temps començà el seu afany per col·leccionar autògrafs, partitures, esborranys i objectes dels grans creadors. Des de Beethoveen fins a Goethe, de Rilke a Hoffmansthal. Zweig vivia fascinat per aquest moment màgic en què es produeix la creació, aquest moment en què els genis i les grans ànimes de la cultura ideen una poesia, una simfonia, del no-res, i aquesta passa a l'eternitat. 

Visqué amb gran desesperació l'ascens del nazisme i els feixismes en general a la seva estimada Europa (Hitler a Alemanya, Mussolini a Itàlia, Franco a Espanya...). Poc després de la capitulació de Singapur i amb l'esperança perduda, Stefan Zweig se suïcidà a Petròpolis el febrer de 1942 juntament amb la seva muller.

"(...)El sol brillava ple i fort. Quan tornava a casa, vaig observar tot d'una la meva ombra davant meu, de la mateixa manera que veia l'ombra de l'altra guerra darrere l'actual. Durant tot aquell temps ja no s'ha apartat de mi, aquella ombra, planava damunt els meus pensaments dia i nit; potser el seu contorn obscur es projecta també damunt moltes pàgines d'aquest llibre. Però tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò."

El món d'ahir. Memòries d'un europeu, Stefan Zweig (Quaderns Crema, traducció de Joan Fontcuberta)

 

Fragment de la carta que deixà al morir: 

“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la tasca intel·lectual siginificà el goig més pur i la llibertat personal, el bé més preuat sobre la Terra”.

Roger Clarà